ERP

De castillowiki
Saltar a: navegación, buscar

Desplegament d'un ERP

Tipus de desplegament

Tradicionalment, les aplicacions ERP/CRM/BI han estat allotjades a les instal·lacions de les organitzacions compradores de les llicències de l’aplicació, desplegament conegut majoritàriament com a on-premise i, en menor grau, com a in-house. Però això està canviant.

La història dels tipus de desplegament de les aplicacions de gestió empresarial ha anat lligada a l’evolució que ha tingut la tecnologia. En aquests moments podem dir que estem entrant en una nova època: l’època de la informàtica en núvol (cloud computing) i amb ella, diversos models de desplegament (IaaS, PaaS i SaaS) que s’imposaran o conviuran amb el model tradicional on-premise.

Per saber on som ens convé, en un primer lloc, conèixer els tipus de desplegament que hi ha hagut al llarg de la història i, per poder dur a terme desplegaments en el moment actual, ens cal poder distingir els requeriments associats.


En la primera època (la dècada dels 60 i dels 70) les aplicacions residien en grans ordinadors (mainframes) ubicats en les dependències de l’organització i els usuaris disposaven de terminals (pantalles sense memòria ni capacitat de procés) connectades amb l’ordinador central.

La segona època arriba en la dècada dels 80, amb l’eclosió dels ordinadors personals. Les aplicacions empresarials van anar adoptant l’arquitectura de dues capes (client-servidor), en les quals continua existint l’ordinador central (servidor –un o diversos–) que conté les bases de dades i en la qual la terminal de l’anterior època queda substituïda per l’ordinador personal que, en disposar de memòria i capacitat de procés, incorpora les aplicacions a executar. L’arquitectura client-servidor ensopega aviat amb el problema del manteniment de les aplicacions, ja que cada vegada que la lògica de negoci canvia o evoluciona cal actualitzar l’aplicació en tots els ordinadors personals clients.

Per aquest motiu, s’adopta ben aviat l’arquitectura de tres capes (presentació-negoci-dades) en la qual els clients tenen aplicacions senzilles que únicament presenten les dades subministrades per un o diversos servidors d’aplicacions, contenidors dela capa de negoci, que ha confeccionat aquelles dades a partir de la informació subministrada pels servidors de la capa de dades.

U1 importa1 image 3.png

La tercera època s’inicia a mitjans de la dècada dels 90, coincidint amb el boom d’Internet i va acompanyada de la contínua millora de l’ample de banda. Les aplicacions empresarials cerquen mecanismes per facilitar la connexió dels òrgans de comandament de les empreses des d’ubicacions remotes. Això fa que proliferin programaris que, aprofitant Internet, faciliten la connectivitat remota i obren en els dispositius remots (portàtils i PDAs) sessions client contra el servidor d’aplicacions. De ben segur que un dels programaris més coneguts és l’escriptori remot del sistema operatiu Microsoft Windows. Però aquests programaris presenten un problema: cal tenir instal·lat en el dispositiu remot el programari adequat per poder establir la connexió i això no sempre és factible. Ara bé, sense por a equivocar-nos, quin és el programari que tenen avui en dia tots els dispositius que es connecten a Internet, sigui quin sigui el sistema operatiu utilitzat (Windows, Linux, Mac, iOS, Android…)? Un navegador, oi? En conseqüència, es tracta d’aconseguir que a través del navegador puguem executar les aplicacions empresarials.

Durant la primera dècada del segle XXI, encara dins la tercera època, les aplicacions empresarials es van acomodant a la nova situació tecnològica i faciliten solucions accessibles des dels navegadors web. L’arquitectura de tres capes continua sent vàlida per a la nova situació. Simplement cal afegir un servidor web davant el(s) servidor(s) d’aplicacions per permetre la connexió des dels navegadors. Els clients tradicionals poden continuar existint i es comuniquen directament amb el(s) servidor(s) d’aplicacions.

U1 importa1 image 4.png

En aquesta nova arquitectura hi ha desavinences sobre la capa on ubicar el servidor web. Hi ha autors que, a causa del fet que el servidor web simplement s’encarrega de confeccionar les pàgines que es visualitzen en el navegador, el consideren com a part de la capa de presentació. D’altres, com que és un servidor d’aplicacions, l’ajunten amb els servidors d’aplicacions on hi ha la capa de negoci. Per últim, hi ha autors que parlen d’arquitectura de quatre capes, destinant una capa específicament al servidor web.

L’arquitectura de quatre capes (aplicacions empresarials que permeten l’accés web) és d’extrema actualitat. Les aplicacions que no incorporen aquesta funcionalitat estan abocades a la desaparició. Poden sobreviure a causa del cost que suposa un canvi total de programari però difícilment podran ampliar la seva quota de mercat.

Finalment, ens trobem en el futur que ja és present: la quarta època. La informàtica en núvol (cloud computing) és un sistema d’emmagatzematge i ús de recursos informàtics basat en el servei en xarxa, que consisteix en oferir a l’usuari un espai virtual, generalment a Internet, en què pot disposar de les versions més actualitzades de maquinari i programari.

Hi ha tres models d’informàtica en núvol:

  • Infraestructura com a servei (IaaS, de Infraestructure as a Service), en el qual l’usuari contracta únicament les infraestructures tecnològiques (capacitat de procés, d’emmagatzematge i/o de comunicacions) sobre les quals hi instal·la les seves plataformes (sistemes operatius) i aplicacions. L’usuari té el control total sobre les plataformes i aplicacions, però no té cap control sobre les infraestructures.
  • Plataforma com a servei (PaaS, de Platform as a Service), en el qual l’usuari contracta un servei que li permet allotjar i desenvolupar les seves pròpies aplicacions (ja siguin desenvolupaments propis o llicències adquirides) en una plataforma que disposa d’eines de desenvolupament per tal que l’usuari pugui elaborar una solució; en aquest model, el proveïdor ofereix l’ús de la seva plataforma que a la vegada es troba allotjada en infraestructures, de la seva propietat o d’altri. L’usuari no té cap control sobre la plataforma ni sobre la infraestructura però manté el control total sobre les seves aplicacions.
  • Programari com a servei (SaaS, de Software as a Service), en el qual l’usuari contracta la utilització d’unes determinades aplicacions sobre les quals únicament pot exercir accions de configuració i parametrització permeses pel proveïdor. L’usuari no té cap control sobre l’aplicació, la plataforma i la infraestructura.

Els models IaaS i PaaS ja fa temps que s’estan utilitzant (des que l’ample de banda ho ha fet possible) i el model SaaS també en aplicacions vinculades a Internet, com per exemple el correu electrònic. En canvi, fins fa ben poc (cap a l’any 2010) no han començat a aparèixer aplicacions empresarials (ERP/CRM/BI) sota el model SaaS.

No hem de confondre tenir una aplicació empresarial en el núvol, de la qual nosaltres n’hem adquirit llicències però hem optat per tenir-la instal·lada a Internet (model IaaS o PaaS) enlloc de tenir-la a casa nostra (on-premise), amb contractar la utilització d’una aplicació que algú té allotjada en el núvol (model SaaS) i per la qual no hem d’adquirir cap llicència sinó únicament prestacions (nombre d’usuaris i funcionalitats).

Entre els beneficis del model SaaS, cal considerar:

  • Integració comprovada dels serveis en xarxa.
  • Prestació de serveis a nivell mundial.
  • Cap necessitat d’inversió en maquinari.
  • Implementació ràpida i sense riscos. La posada en marxa només precisa de la configuració i parametrització permesa pel proveïdor.
  • Actualitzacions automàtiques ràpides i segures.
  • Ús eficient de l’energia, davant l’energia requerida pel funcionament d’una infraestructura on-premise.

Entre els inconvenients del model SaaS, cal considerar:

  • Dependència dels proveïdors de serveis.
  • Disponibilitat de l’aplicació lligada a la disponibilitat d’Internet.
  • Por a sostracció o robatori de les dades “sensibles” del negoci, ja que no resideixen a les instal·lacions de les empreses.
  • Perill de monopolis referents als serveis facilitats pels proveïdors.
  • Impossibilitat de personalitzar l’aplicació, fora de la configuració i parametrització permesa pel proveïdor.
  • Actualitzacions periòdiques que poden incidir de manera negativa en l’aprenentatge dels usuaris d’orientació no tecnològica.
  • Existència de focus d’inseguretat en els canals a recórrer per arribar a la informació, si no s’utilitzen protocols segurs (HTTPS) per no disminuir la velocitat d’accés.
  • Possible degradació en els serveis subministrats pel proveïdor davant l’augment de clients.

Sembla que el model SaaS és una tendència de futur, sobretot per petites i mitjanes empreses que no disposen de recursos informàtics adequats per poder respondre al repte d’adquirir llicències d’una aplicació empresarial (ERP/CRM/BI) i procedir a la seva instal·lació/configuració/personalització (ja sigui sota model on-premise o sota models IaaS/PaaS). Llavors, endinsar-nos en la implementació, explotació i adequació dels sistemes de gestió empresarial sembla una incongruència, oi? Prenguem-nos-ho per la banda positiva: ens convé introduir-nos en els sistemes de gestió empresarial per poder assessorar a les petites i mitjanes empreses que ens demanin consell i per dur a terme un correcte desplegament en aquelles organitzacions per optin pels models on-premise o IaaS/PaaS.


Requeriments

Els desplegaments d’aplicacions empresarials avui en dia poden tenir lloc sota dos models: on-premise (a casa del comprador de les llicències) o IaaS/PaaS (dues modalitats d’informàtica en núvol). En qualsevol cas, hem de pensar que l’aplicació empresarial està desenvolupada sota l’arquitectura web de tres capes i, per tant, cal disposar de:

  • Servidor d’aplicacions.
  • Servidor web, que possiblement compartirà maquinari amb el servidor d’aplicacions.
  • Servidor de dades (SGBD) que molt possiblement serà un SGBD relacional o objecte-relacional.

Per atendre a aquestes necessitats, cal avaluar què necessitem i què tenim. Aquesta tasca, però, s’escapa de les capacitats d’un desenvolupador de programari i són tasques per encomanar a consultors i administradors de sistemes. Però, és possible que ens toqui fer-ho en una PIME que ens hagi demanat consell i no hi hagi consultors ni administradors de sistemes. En un cas així, caldrà:

  • Identificar els requeriments directes de maquinari (bàsicament RAM, CPU i capacitat de disc dur) especificats pel programari de gestió empresarial que s’ha d’instal·lar, tenint en compte la conveniència o no de virtualitzar els servidors.
  • Identificar l’SGBD amb el que pot treballar el programari que s’ha d’instal·lar. Algunes vegades, un mateix programari de gestió empresarial permet utilitzar diferents SGBD, situació en la qual cal analitzar quin d’ells és millor en funció de les necessitats de l’empresa i del seu cost, tenint en compte que n’hi ha de molt potents amb versions gratuïtes. Així, per exemple, una botiga de bicicletes que adquireixi un ERP per dur la gestió informatitzada dels circuits compravenda, inventari i comptabilitat és possible que en tingui prou amb un SGBD ofimàtic, com ara Microsoft Access, mentre que un supermercat, amb el mateix ERP, és possible que no en tingui prou amb un SGBD ofimàtic i en precisi un de major potència.
  • Identificar els requeriments indirectes de maquinari a partir dels requeriments de maquinària propis de l’SGBD escollit.
  • Identificar mecanismes idonis per a efectuar còpies de seguretat de les dades que permetin la recuperació segons les necessitats de disponibilitat de l’organització. Tot programari de gestió empresarial ha d’anar acompanyat d’un mecanisme de recuperació adequat que cal testar periòdicament. En una organització amb disponibilitat 24×7 (és a dir, que no pot aturar en cap moment) caldrà preveure una estratègia de còpies de seguretat en calent i això repercutirà en l’elecció de l’SGBD. En canvi, en una organització que s’aturi unes hores al dia, podem preveure una estratègia de còpies de seguretat en fred. En qualsevol cas (còpies en calent o en fred), cal pensar en la necessitat o no de disposar d’un sistema de còpies que permeti, davant d’una catàstrofe, la recuperació de tots els moviments efectuats des de la darrera còpia de seguretat fins al moment de la catàstrofe. És a dir, si la darrera còpia de seguretat (en calent o en fred) és de les 0.00h de la nit anterior i a les 11.30h es produeix una catàstrofe que ens obliga a tibar de la còpia de la nit anterior, podem assumir haver perdut tots els moviments efectuats des de la nit anterior fins al moment de la catàstrofe? Els grans SGBD permeten activar mecanismes de registre diari (log en anglès) que emmagatzemen cronològicament en un fitxer les operacions de processament de dades efectuades a la base de dades, de manera que davant una caiguda del sistema i de la darrera còpia de seguretat, permeten restablir tots els moviments efectuats en el sistema.
  • Identificar mecanismes per recuperar el sistema informàtic davant un error de maquinari. Davant un mal funcionament de qualsevol peça de maquinari (placa base, memòria, processador o disc dur), tot i que tinguem contractat un servei de manteniment, podem assumir tenir el sistema aturat? Hi ha ocasions en què és possible (botiga d’informàtica, en la qual si fem alguna venda podem anotar-la a mà) i ocasions en què no és possible (us imagineu una botiga en línia d’Internet en la qual falla el sistema informàtic i ha d’estar aturada unes hores?). En el cas que no sigui possible una aturada d’hores, quina és la millor solució? Avui en dia la utilització de servidors NAS per a l’emmagatzematge amb funcionalitats RAID activades conjuntament amb la virtualització dels servidors és, possiblement, la millor solució. Hi ha sistemes que permeten tenir els servidors virtualitzats en un servidor de virtualització que cap en un llapis òptic (és a dir, pot no ser en un disc dur) de manera que, davant una aturada de la màquina (problema de placa base, processador o memòria) podem utilitzar el llapis òptic per posar en marxa ràpidament el servidor de virtualització en qualsevol altra màquina (encara que tingui menys prestacions). A més, un problema en l’emmagatzematge en el servidor NAS queda cobert per les funcionalitats RAID activades, de manera que la recuperació pot ser molt ràpida.

Què és un ERP

En el mercat hi ha moltes aplicacions de gestió empresarial i no totes elles poden ser considerades un ERP; són simplement aplicacions de gestió i hi ha diferències fonamentals entre les aplicacions de gestió i els ERP, malgrat l’intent de moltes empreses, mitjançant estratègies de màrqueting, d’intentar vendre els seus productes amb la denominació ERP per tal d’obtenir un valor agregat als seus productes sense incrementar la seva funcionalitat.

Hi ha tres característiques fonamentals que defineixen un ERP:

  • És un sistema integral: la pròpia definició d’ERP indica que és una aplicació que integra en un únic sistema tots els processos de negoci de l’empresa, així manté les dades d’una forma centralitzada. Això implica que la informació no pot estar duplicada i que només s’introdueix una única vegada. Aquesta definició descarta:
    • Programes basats en múltiples aplicacions (en ocasions denominades suite) independents o modulars que dupliquen la informació (malgrat l’enllacin automàticament).
    • Programes que no centralitzen la informació en una única base de dades.
    • Programes que no emmagatzemen les dades en un SGBD sinó que utilitzen sistemes gestors de fitxers, anteriors als SGBD.
  • És un sistema modular: un ERP es compon de diversos mòduls on cada mòdul es centra en una àrea de negocis de l’empresa. Normalment els ERP tenen un mòduls troncals (bàsics) que s’adquireixen amb la compra de l’ERP (gestió de compravenda, control d’inventari, comptabilitat) i d’altres mòduls que s’adquireixen segons les necessitats de l’organització (gestió de projectes, gestió de campanyes, gestió de terminals punt de venda, comerç electrònic, producció per fases, traçabilitat, gestió de la qualitat, gestió de la cadena de subministrament…). És molt possible que una empresa no necessiti utilitzar, en un inici, tots els mòduls que facilita l’ERP, però és important saber que l’ERP els contempla, de cara a possibles necessitats de futur. En cas que sigui necessària la seva utilització, l’organització no es veurà abocada a un canvi de programari en les àrees on ja estava utilitzant l’ERP.
  • És un sistema adaptable: no hi ha dues empreses iguals i, per això, els ERP han de permetre l’adaptació a necessitats diverses, objectiu que s’assoleix a través de la configuració i parametrització dels processos empresarials. Fins i tot alguns ERP disposen d’eines de desenvolupament integrats que permeten desenvolupar processos d’acord a les necessitats de cada empresa.

Funcionalitats dels ERP

Administració i configuració

L’apartat d’administració o configuració és bàsic i és una opció a la qual només tenen accés els usuaris administradors del producte i des de la qual s’ha de poder:

  • Definir les dades de l’organització (nom, raó social, domicili fiscal, NIF…)
  • Configurar els paràmetres de funcionament que permeti el programari d’acord amb els requeriments de l’organització.
  • Definir l’esquema de seguretat (usuaris, grups d’usuaris/rols i permisos d’accés de les diferents opcions del programari als usuaris/rols).

El procés d’instal·lació acostuma a crear un usuari administrador que és el que després podrà definir tot l’esquema de seguretat i també un conjunt de rols predefinits.

Fitxers mestres

En les aplicacions informàtiques el concepte de fitxer mestre s’utilitza per fer referència a un conjunt de registres corresponents a un aspecte important dins l’aplicació. Així, per exemple, en una aplicació de gestió podríem parlar del fitxer mestre de clients, proveïdors, venedors, productes, pla de comptes i comandes, albarans o factures de compra o venda. Per altra banda, es continua utilitzant el mot fitxer, provinent de l’època en què les dades s’emmagatzemaven en sistemes gestors de fitxers, malgrat que avui en dia les dades s’emmagatzemin en SGBD.

Tradicionalment, en el programari de gestió empresarial quan es parla de fitxers mestres ens referim a les entitats client, proveïdors i productes, que existeixen per si mateixes i per les quals es facilita un formulari de manteniment, que normalment s’anomena fitxa del client, proveïdor o producte, des d’on gestionar els corresponents registres. La resta d’entitats, a nivell informàtic, com per exemple comandes, albarans i factures, no s’acostumen a incorporar en el paquet dels fitxers mestres, perquè els seus registres no existeixen per si mateixos, sinó que necessiten l’existència d’altres entitats, com els clients, els proveïdors i els productes.

Darrerament hi ha ha una tendència a englobar clients i proveïdors en una entitat anomenada tercers o interlocutors comercials. Això és a causa que un client de l’organització pot ser a la vegada proveïdor i, en conseqüència, les seves dades haurien d’estar duplicades en ambdós fitxers.

El concepte tercer és més genèric i engloba tots els ens amb els quals l’empresa pot mantenir una relació: clients, proveïdors, empleats, bancs i qualsevol altre tipus d’ens que pugui aparèixer. D’aquesta manera, si un empleat passa a ser, en un moment donat, client no tindrà informació duplicada en el sistema.

El manteniment de tercers acostuma a ser un programa que conté una pantalla principal que recull les dades principals del tercer (nom, NIF, domicili, telèfon, correu electrònic…) i unes caselles de verificació per marcar-lo com a client, proveïdor, empleat, banc, etc. Segons la manera que tingui activades les diferents caselles de verificació, s’activen diferents pantalles per informar de les dades necessàries, és a dir, si el tercer és marcat com a client, s’activa una pantalla amb les dades específiques del tercer quan actua com a client (tarifa assignada, domicilis d’enviament i de facturació, descomptes especials…) i de manera similar si el tercer és marcat com a proveïdor o com a empleat, etc.

El fitxer d’articles o productes és l’altre fitxer mestre fonamental en el programari de gestió empresarial. Què entenem per producte? Des del punt de vista del programari de gestió empresarial, dins el fitxer de productes hi entra:

  • Tot allò que l’empresa ven (bé o servei) i que hagi estat adquirit o produït per l’empresa.
  • Tot allò que l’empresa adquireix per poder satisfer les necessitats de producció (primeres matèries).

En ocasions, algunes organitzacions també introdueixen en el fitxer de productes els conceptes de despesa (electricitat, aigua, lloguers…) ja que utilitzen el circuit de compra de l’ERP per introduir aquest tipus de despesa en l’aplicació comptable.

Observem que hi ha tipus de productes pels quals interessarà portar un inventari i d’altres pels quals l’inventari no té sentit (serveis, despeses…). Per tant, la fitxa d’un article o producte acostuma a incorporar una casella de verificació conforme l’article és o no és inventariable.

Els articles s’acostumen a classificar, per poder obtenir estadístiques de compra, venda i/o producció de forma agrupada. Així, és molt normal veure com els ERP utilitzen conceptes com: categoria de producte, família de producte, grup de producte, etc.

Els articles també acostumen a tenir una casella de verificació per ser marcats com a article de compra, article de venda, article de consum en fabricació o bé article de producció. Segons tingui activades les diferents caselles de verificació, s’activen diferents pantalles per informar de les dades corresponents.

Una altra característica molt important i que no tots els ERP permeten és el poder gestionar l’article sota diferents tipus d’unitats. Així, per exemple, és possible que comprem l’article en litres i el venguem en quilos o que el tipus d’unitat a utilitzar estigui en funció del client, en el cas de venda, o del proveïdor, en el cas de compra.

Les existències mínimes i màximes que es desitgen tenir d’un producte al magatzem és també una dada fonamental. Per una banda, en articles amb molta rotació pot interessar garantir una existència mínima, per tal de poder efectuar un servei ràpid en cas de venda o utilització en cas de producció (matèria de consum en processos de fabricació). I, per altra banda, pot interessar tenir assignada una existència màxima a cobrir en el cas que l’estoc de l’article sigui inferior a l’existència mínima. És molt interessant que l’ERP tingui mecanismes d’alerta per detectar els productes que, a causa d’un moviment de sortida (venda, consum de fabricació, regularització), passen a tenir un estoc inferior a l’existència mínima indicada, així s’avisa al responsable per tal que iniciï el procés de reposició que pertoqui (comprar-lo o fabricar-lo); el fet que l’article tingui assignada una existència màxima, pot servir per indicar la quantitat a reposar.

Un bon ERP hauria de permetre gestionar existències dels articles en diversos magatzems i indicar existències mínimes i màximes per cada magatzem.

Molts ERP també contemplen, a títol informatiu a la fitxa del producte, les quantitats pendents de recepció (comandes de compra), les quantitats pendents de servir (comandes de venda), les quantitats pendents de consumir (en ordre de fabricació on el producte intervingui com a primera matèria) i les quantitats pendents de fabricar (quan es tracta d’un producte que fabriquen). Aquestes quantitats, que mai són modificables per l’usuari i que, en cas d’existir, són només de visualització, són redundants ja que els seus valors són calculables a partir de comandes de compra, comandes de venda i ordres de fabricació, però el seu càlcul és costós (implicaria fer un recorregut per totes les comandes de compravenda i ordres de fabricació) i, per això, és possible que l’ERP les contempli a la fitxa de producte i les actualitzi de forma automàtica en els processos de gestió dels circuits de compravenda i fabricació.

Si la nostra organització gestiona productes peribles, cal que l’ERP faciliti un control de lots, amb dates de caducitat. Això implica que per cada producte perible que tenim en existència, cal saber els lots afectats, llur data de caducitat i el nombre d’unitats de cada lot. Així mateix, cal mantenir la traçabilitat, controlant els proveïdors i els clients implicats en la compravenda dels productes peribles.

Un tema similar a la gestió de lots, però sense data de caducitat ni necessitat de saber l’existència de cada lot, és la gestió de números de sèrie, necessària segons el tipus de producte que es comercialitzi. Els ERP han de facilitar també aquesta gestió. Codis de producte dels clients o proveïdors

La relació comercial que es té amb els clients o proveïdors acostuma a ser la compravenda de productes del catàleg, però ben segur que la codificació i denominació dels productes no té res a veure amb la codificació i denominació dels mateixos productes pel client o proveïdor. En moltes ocasions, encara que no sempre, es fa necessari, en la documentació que s’intercanvia amb el client o proveïdor, incloure la codificació i denominació del producte per al client o proveïdor.

Això implica que l’ERP ha de facilitar la possibilitat d’introduir, per als clients o proveïdors que interessi, la codificació i denominació dels articles que ens compra o ven.

Taules bàsiques

Les taules bàsiques són fitxers de pocs registres i amb poca volatilitat (es modifiquen molt poc) que contenen definicions codificades de conceptes a utilitzar en molts dels programes de l’ERP.

Alguns exemples de taules bàsiques són països, províncies, tipus de clients, tipus de proveïdors, zones, idiomes, famílies de productes, grups de famílies, magatzems, unitats de mesura, formes de pagament, tipus d’enviament, tipus de comandes, sèries de facturació, formats d’impressió, fabricants, tipus de matèries, etc.

La taula de grups de famílies de productes permet tenir dos nivells de catalogació de productes.

Els continguts d’aquestes taules, a banda de ser utilitzats en els diversos processos informàtics de l’ERP (manteniments de fitxers mestres, circuits de compravenda, processos de fabricació…) poden ser bàsics a l’hora d’obtenir resultats en els processos d’intel·ligència de negoci, ja que són utilitzats per fer agrupacions.

Compres

L’apartat de compres comprèn els programes necessaris per cobrir el circuit de compres: tarifes de proveïdor, comandes a proveïdor, recepció de mercaderia i entrada de factura de proveïdor.

En referència a les tarifes de proveïdor, en moltes ocasions els proveïdors comuniquen les seves tarifes i per això interessa tenir-les introduïdes en el sistema informàtic. Això suposa, en principi, una gran feina d’introducció de dades i els ERP poden facilitar mecanismes per automatitzar la introducció de les tarifes de proveïdor. Així mateix, el mòdul de tarifes de proveïdor hauria de poder contemplar:

  • Tarifes i/o descomptes especials en un interval de dates (ofertes).
  • Tarifes i/o descomptes especials en funció de la quantitat de producte, definit segons un escalat (a més quantitat, menor preu net o major descompte).

La gestió de comandes a proveïdors és un programa que ha de permetre introduir en el sistema informàtic una comanda a proveïdor per tal de, una vegada introduïda, fer-la arribar al proveïdor. La tecnologia ens permet, avui en dia, una vegada la comanda ha estat enregistrada, enviar-la per correu electrònic o per fax al proveïdor, sense necessitat d’arribar-la a imprimir en paper. L’ERP, en el procés de generació de la comanda de compra, acostuma a proposar, per defecte, els valors que tenim pactats amb el proveïdor i que resideixen a la seva fitxa (manteniment de tercers – pestanya de proveïdors) i l’usuari simplement els haurà de validar.

S’ha de tenir en compte que el programa de gestió de comandes a proveïdors modifica el camp quantitat pendent de rebre de la fitxa dels productes que intervenen a la comanda, en el cas que la fitxa de producte contempli aquest camp (alguns ERP el contemplen).

La recepció de la mercaderia és un programa que ha de permetre introduir en el sistema informàtic la mercaderia que arriba a les nostres instal·lacions, fet que queda registrat en un document anomenat, normalment, albarà de compra i que ha de quedar associat al document que acompanya la mercaderia (albarà de venda del proveïdor). El programa ha de ser suficientment versàtil per permetre:

  • Recepcionar només una part de la mercaderia que havia estat demanada en una comanda de compra(ja quepot ser que el proveïdor no enviï tot el que s’havia demanat) i efectuar el tancament de la comanda malgrat no s’hagi servit tota la quantitat demanada o deixar la comanda parcialment servida.
  • Recepcionar mercaderia que hagi estat demanada en diferents comandes de compra (al mateix proveïdor, és clar) i que el proveïdor la serveix en un mateix lliurament.
  • Recepcionar mercaderia que no hagi estat demanada en una comanda de compra; aquesta situació no és gaire comuna i l’usuari que efectua l’entrada hauria de tenir un protocol d’actuació en aquest cas –algú l’hauria d’autoritzar.
  • Localitzar qualsevol recepció de mercaderia efectuada a partir de l’identificador del document que l’acompanyava.

S’ha de tenir en compte que el programa de recepció de mercaderia modifica l’estoc dels productes afectats en el magatzem on s’està produint l’entrada i també modifica el camp quantitat pendent de rebre de la fitxa dels productes recepcionats que provenien de la comanda, en cas que la fitxa del producte contempli aquest camp (alguns ERP el contemplen).

L’entrada de factures de proveïdors és un programa que ha de permetre, de forma molt ràpida, introduir una factura de proveïdor en el sistema informàtic. Ha de ser suficientment versàtil per permetre:

  • Introduir una factura de despeses o d’immobilitzat sense necessitat d’haver introduït cap albarà previ.
  • Introduir una factura de compra corresponent a un o diversos albarans de compra (del mateix proveïdor, és clar) ja introduïts en el sistema informàtic.
  • Rebre factures electròniques.

Vendes

Aquest apartat comprèn els programes necessaris per cobrir el circuit de vendes: tarifes a clients, ofertes a clients, comandes de clients, lliurament de mercaderia i facturació.

En referència a les tarifes de clients, el programa hauria de poder contemplar:

  • Tarifes i/o descomptes especials en un interval de dates (ofertes).
  • Tarifes i/o descomptes especials en funció de la quantitat de producte, definit segons un escalat (a més quantitat, menor preu net o major descompte).

La gestió d’ofertes a client és un programa que ha de permetre introduir en el sistema informàtic una oferta a client per tal de, una vegada introduïda i enregistrada, fer-la arribar al client (via correu electrònic o per fax).

La gestió de comandes de clients és un programa que ha de permetre introduir en el sistema informàtic una comanda de client que pot haver arribat per diversos canals: telèfon, fax, correu electrònic, formulari d’una pàgina web… i que pot respondre a una oferta prèviament enviada al client.

En ocasions, tant per les ofertes com per les comandes, els clients poden demanar la generació de l’anomenada factura proforma.

Una factura proforma és un document basat en una oferta comercial amb la indicació exacta que tindrà la factura final. No té cap valor comptable ni com a justificant; s’utilitza principalment en comerç internacional per obtenir llicències d’importació, per obertura de crèdits documentaris o per enviaments de mostres comercials. Acostuma a incloure la data màxima de validesa.

A l’hora d’introduir la comanda de venda, l’ERP acostuma a proposar, per defecte, els valors que es tenen pactats amb el client, que es troben a la seva fitxa (manteniment de tercers – pestanya de clients). L’usuari simplement els haurà de validar.

S’ha de tenir en compte que el programa de gestió de comandes de client modifica el camp quantitat pendent de servir de la fitxa dels productes que intervenen a la comanda, en cas que la fitxa de producte contempli aquest camp (alguns ERP el contemplen).

Si la comanda del client s’ha rebut per telèfon i no n’ha quedat constància documental en la nostra organització és altament recomanable enviar-ne una còpia (per fax o correu electrònic) al client per sol·licitar-li la seva conformitat escrita. En canvi, si la comanda del client s’ha rebut amb un document del client, cal registrar a la nostra comanda l’identificador de comanda del client per facilitar-ne la localització davant de qualsevol incidència.

El lliurament de la mercaderia és un programa que ha de permetre generar les sortides de material cap a clients, per donar resposta als requeriments de les comandes. Normalment el sistema, a partir de les dates de lliurament existents a les comandes de client i de les existències en el magatzem afectat, proposa una preparació de comandes (picking, en anglès) a servir, tot generant un informe que contempla tot el que es pot servir i també allò que no es pot servir. A partir d’aquí, algun responsable pren les decisions que calguin i el sistema ha de permetre, finalment, generar les sortides decidides. Cada sortida ha d’anar acompanyada del corresponent albarà de sortida, també anomenat albarà de venda i, si el port el realitza una agència de transport, és molt usual generar un albarà d’agència (s’ha de tenir present que l’albarà de venda conté una relació detallada dels productes –valorada o no– i l’agència de transport no té perquè ser-ne coneixedora, sinó que només li cal saber el nombre de paquets, el pes i el volum).

El programa de lliurament de mercaderia modifica l’estoc dels productes afectats en el magatzem on s’està produint la sortida i també modifica el camp quantitat pendent de servir de la fitxa dels productes lliurats que provenien de la comanda, en cas que la fitxa del producte contempli aquest camp (alguns ERP el contemplen).

El procés de facturació és un programa que ha de permetre, de forma molt ràpida, la generació de les factures a client, ja sigui a partir de la comanda o de l’albarà de lliurament. Hi ha ERP que obliguen, per poder generar una factura, a disposar d’un albarà de lliurament de la mercaderia. Això suposa un mal de cap, ja que en ocasions la factura cal generar-la una vegada la comanda de client ha estat acceptada, independentment de si la mercaderia ha estat o no lliurada. Així doncs, el procés de facturació ha de ser suficientment versàtil per permetre:

  • Generar la factura a partir de la comanda amb la obligatorietat o no d’haver servit la mercaderia (fet que ha de poder ser una característica de l’empresa per a tots els clients o configurable a nivell de client o tipologia de client o tipologia de comanda, etc).
  • Generar factura per comanda o poder agrupar diverses comandes en una factura o generar factura per una part d’una comanda (les parts servides, per exemple).
  • Generar les factures que superin un determinat import, ja que en ocasions no surt a compte, per les despeses de cobrament associades a una factura (girs bancaris, per exemple), generar factures d’import inferior a una determinada quantitat i és millor esperar que el client efectuï més despesa per agrupar en una sola factura diverses comandes del client.
  • Contemplar diversos períodes de facturació (diari, setmanal, quinzenal, mensual…) ja que hi ha organitzacions que pacten, amb cada client, els períodes de facturació.
  • Generar factures electròniques.

Fabricació

Un ERP, per definició, ha de permetre la gestió integrada de totes les àrees de l’empresa i en cas que l’empresa tingui processos de fabricació l’ERP n’ha de contemplar la seva gestió.

Els processos de fabricació són diferents en els diversos sectors productius i, en conseqüència, es fa difícil disposar d’un mòdul de fabricació que s’adapti a tots. Per aquest motiu, els fabricants d’ERP acostumen a facilitar solucions específiques per a cada sector. A tall d’exemple:

  • Sector de la moda, ja sigui tèxtil o calçat, on és imperatiu poder gestionar paràmetres com temporades, talles o colors.
  • Sector de l’alimentació, on és imprescindible la traçabilitat i el control de lots en totes les fases de producció.
  • Sector de fabricació de maquinària.
  • Sector d’arts gràfiques.

No és el nostre objectiu entrar en els processos de fabricació específics de cada sector. Podem, però, introduir els conceptes vinculats a un procés de fabricació bàsic consistent en l’obtenció d’un producte a partir d’un seguit de components, que poden ser adquirits a proveïdors com a primera matèria o bé ser fabricats prèviament a l’empresa. Els conceptes que cal conèixer són llista de materials, full de ruta i ordre de fabricació.

Una llista de materials (bom en anglès, de bill of materials), consisteix en una llista dels components necessaris per a l’obtenció del producte final.

En els components podem incorporar:

  • Articles definits en el fitxer mestre de productes, que poden ser primeres matèries que adquirim a proveïdors o productes obtinguts en processos de fabricació interns.
  • Mà d’obra dels operaris.

Els components que formen la llista van acompanyats de les quantitats necessàries per la fabricació d’una determinada quantitat de producte final. En el cas que els components apareguin en quantitats molt petites, les quantitats es basen en la fabricació d’una quantitat superior a la unitat. La taula.1 mostra dos exemples de llistes de materials: una basada en 1 unitat de producte final i l’altra basada en 100 unitats de producte final.

Producte: Ordinador X Quant.: 1u. Producte: Adob CKT Quant.: 100 Kg.
Component Quant. Component Quant.
Font d’alimentació A 1 u. TPF-II Granular G-900 69 Kg.
Processador B 1 u. Carbonat sòdic dens 30 Kg.
Dissipador C 1 u. Detergal G4 Blue 1 Kg.
Placa base D 1 u. Hores operari categoria 3 0,3 h.
Memòria RAM E 2 u.
Disc dur SATA F 1 u.
DVD G 1 u.
Cable disc SATA 1 u.
Caixa H 1 u.
Cargols I 20 u.
Mà d’obra muntador 0,75 h.
Monitor J 1 u.
Teclat K 1 u.
Ratolí L 1 u.
Cable alimentació 2 u.

Les llistes de materials de la taula.1 són molt simples; en realitat les llistes de materials acostumen a incorporar més dades, com per exemple:

  • El codi de cada component és obligatori, ja que la descripció no té perquè identificar el producte.
  • La possibilitat d’indicar, per a cada component, si la quantitat necessària és fixa o és proporcional a la quantitat de producte final (cal pensar que en ocasions, per una determinada fabricació, pot ser necessària una mà d’obra de preparació o uns materials de preparació, la quantitat dels quals no depèn de la quantitat de producte a fabricar).

Un full de ruta (rate routing en anglès) incorpora les diferents fases de fabricació d’un producte, amb les seccions o zones de la fàbrica que participen a cada fase i amb les operacions de producció a efectuar a cada fase.

Un ordre de fabricació és la concreció d’una fabricació d’un producte, amb la quantitat de producte a fabricar, la data de fabricació i la línia de producció a emprar.

Per gestionar les ordres de fabricació hi acostuma a haver tres processos:

  • Planificació de l’ordre, moment en què s’introdueix en el sistema la quantitat, la data i la línia de producció previstes. Aquest procés hauria de comprovar, a partir de les dates de lliurament de les comandes de compravenda pendents de recepció o lliurament i de les dates de les ordres de fabricació planificades o en execució, la previsió d’existències dels components de l’ordre planificada, avisant de les possibles ruptures d’estoc.
  • Llançament de l’ordre, moment en el qual es reserven les quantitats necessàries per procedir a la fabricació de l’ordre. Si l’ordre havia estat planificada, canvia el seu estat de planificada a llançada.
  • Regularització de l’ordre, moment en el qual s’informa al sistema de la quantitat final de producte produït (que pot ser diferent de l’indicat en la planificació o llançament) així com les quantitats finals de productes consumits (que poden ser diferents dels previstos en la planificació o llançament) i hores d’operari emprades.

Serveis

Hi ha organitzacions en les quals el seu negoci està basat en els serveis, com per exemple, els serveis d’atenció tècnica (SAT), els serveis de consultoria, els serveis de gestoria, etc.

En aquestes situacions, les empreses necessiten disposar d’un mòdul de serveis que els permeti:

  • Definir el servei amb les diferents fases, les hores d’operari de cada fase (amb l’assignació de l’operari concret o simplement de la categoria d’operari que haurà de dur a terme la fase) i, si s’escau, els materials necessaris.
  • Efectuar un seguiment de les hores i materials emprats a cada fase.
  • En els serveis de llarga durada, cal poder controlar el cost del servei a cada moment, per tal de detectar possibles desviacions respecte els costos previstos inicialment.

Comptabilitat i finances

La presentació de les funcionalitats bàsiques dels ERP que fan referència a fitxers mestres, taules de suport, compres, vendes, producció i serveis es pot dur a terme utilitzant un llenguatge no gaire tècnic.

A Internet es poden trobar molts materials introductoris referents a comptabilitat.

El mòdul de comptabilitat i finances ja no és tan fàcil d’introduir si no es tenen coneixements al respecte i no és l’objectiu d’aquest material introduir-lo. Els tècnics informàtics programadors que hagin d’adequar un ERP a les necessitats de l’empresa, desenvolupant-hi mòduls específics o utilitzant eines BI per obtenir informació per als responsables de l’empresa, han de tenir uns coneixements mínims de comptabilitat i finances per poder donar resposta a les necessitats que sorgeixin en aquest àmbit.

La llegenda de la implantació dels ERP

“If it’s not broke, don’t fix it” diuen els anglosaxons, en una frase que podria traduir-se a si funciona, no ho toquis i que en l’àmbit de la implantació d’ERP s’acostuma a sentir molt sovint.

Les empreses li tenen por, per no dir pànic, a un canvi en el seu programari de gestió empresarial, sigui o no ERP, i no els falta raó, ja que se sent parlar molt d’experiències negatives.

Les 10 raons que apareixen constantment com a provocadores dels fracassos de les implantacions d’ERP són:

  1. Els processos de negoci de l’organització no han estat ben definits.
  2. La implantació ha estat més llarga del que s’havia planificat.
  3. Els costos de la implantació han estat més alts dels planificats.
  4. Les activitats prèvies a la implantació van ser deficients.
  5. El personal de l’organització no està capacitat.
  6. La previsió d’utilització va ser massa ambiciosa.
  7. No hi ha hagut una metodologia clara d’implantació.
  8. La recepció d’informació o requeriments per part dels usuaris no va ser completa.
  9. No hi ha hagut el suport adequat per part dels responsables de l’organització.
  10. No s’han gestionat adequadament les relacions interpersonals.

La implantació d’un ERP en una organització sobrepassa les responsabilitats dels tècnics que efectuen la implantació tècnica de l’ERP i dels programadors que l’adapten a les necessitats de l’organització, però tècnics i programadors es trobaran enmig d’implantacions i és convenient que tinguin coneixement de les bones pràctiques.

L’anàlisi dels problemes que provoquen el fracàs de la implantació d’un ERP ajuda a definir els punts a tenir en compte per aconseguir una bona implantació. Hi ha nombrosos estudis al respecte i, encara que tots volen el mateix (aconseguir una bona implantació), no tots defineixen el mateix nombre de punts a tenir en compte.

Com que el mot decàleg, a banda d’indicar 10 punts, connota un conjunt de punts bàsics per al desenvolupament d’una activitat, intentarem recollir en un decàleg adreçat als dirigents de l’organització on implantar un ERP els punts claus a tenir en compte:

  1. Començar a treballar amb temps. En el moment en què es comença a intuir que el programari actual té deficiències que no es poden solucionar i que poden derivar en problemes greus, cal posar fil a l’agulla i començar la cerca d’un nou programari. Això implica analitzar les operacions de l’organització, la informació que es gestiona i els sistemes d’informació existents, amb els punts forts i els punts febles, documentant tot el procés. És altament recomanable que aquest procés l’efectuï algú extern a l’empresa, ja que l’experiència diu que el dia a dia no facilita que aquest estudi el desenvolupi gent interna.
  2. Escollir l’ERP adequat a l’organització. Per fer-ho, cal cercar bé en el mercat i escoltar totes les opcions possibles, tant les de programari propietari com les de codi obert. L’organització que vol adquirir un ERP és especialista en el seu negoci i no pot pretendre ser-ho en ERP i, per tant, ha de confiar directament en els distribuïdors o en l’equip que hagi efectuat l’estudi del punt anterior. Convé avaluar, com a mínim, tres programaris alternatius, exigint una demostració específica per al nostre negoci i, per a cada programari i si és factible, convé avaluar dos distribuïdors diferents , valorant l’equip humà i el desplegament de medis que utilitzen en la implantació. És interessant considerar la possibilitat de mantenir els serveis de l’equip extern que hagi desenvolupat el punt anterior en tot el procés per tal que serveixi d’interlocutor entre l’organització i els distribuïdors.
  3. Esprémer al màxim la fase de tracte comercial. En aquesta fase, l’empresa candidata a implantar l’ERP té total disponibilitat. Una vegada signat el contracte, malgrat que el tracte continuï sent correcte, s’ajusten a allò que s’ha signat i, en conseqüència, cal haver dedicat molt de temps a comprovar que les funcionalitats del programa s’ajustin als nostres requeriments. En cas de detectar funcions essencials no suportades és altament recomanable cercar un altre programari que s’hi adeqüi millor. Cal tenir en compte que les adaptacions en un ERP són molt costoses i no sempre factibles i, per tant, és fonamental l’elecció de l’ERP adequat.
  4. Repassar molt bé el contracte, en especial l’abast del treball. L’empresa implantadora acostuma a ser implacable a l’hora de facturar qualsevol cosa no prevista en el contracte i sempre tenen la paella pel mànec, ja que són els únics que saben la veritat del que hi ha al davant. Per això cal tornar a comentar que és molt interessant mantenir els serveis de l’equip extern que ha participat en el punt 1 com a interlocutor entre l’organització i l’empresa implantadora. El treball a desenvolupar ha d’incorporar, amb molt detall, els processos de formació de personal, punt molt important per aconseguir l’èxit de la implantació.
  5. Abans de signar, cal assegurar-se que la solució adquirida cobreix el 100% dels requeriments. De fet, això és conseqüència del que s’ha comentat en el punt 3, però en ocasions hi ha funcionalitats cobertes per mòduls que es comercialitzen a banda i, és clar, ningú no ens ha enganyat perquè l’ERP ho cobreix a través d’un mòdul addicional; el problema apareix si no forma part del programari adquirit. En especial, cal tenir molt en compte l’apartat relatiu a la intel·ligència de negoci (BI) per tal de poder accedir a la informació i generar informes i quadres de comandament.
  6. Disseny adequat del maquinari necessari. La plataforma de maquinari sobre la qual s’ha de basar el funcionament informàtic de l’empresa és suficientment important com per dedicar-hi un estudi específic i valorar totes les solucions. Els departaments de sistemes de les empreses a vegades poden ser recelosos al canvi i sentir-se incòmodes amb noves plataformes que no dominen. Això no hauria de ser un problema si el canvi de plataforma ha de suposar un estalvi important i fiabilitat i rendiment iguals o millors.
  7. Solvència del procés d’implementació: equip i metodologia. Cal conèixer la solvència de l’equip que durà a terme la implantació: qui formarà l’equip i quantes implantacions del programari han efectuat en empreses del mateix sector o amb funcionalitats similars. Així mateix és fonamental conèixer la planificació i metodologia que es seguirà i assumir-la per tal d’aconseguir l’èxit en el menor temps possible.
  8. Mínimes modificacions al programa. Ja hem indicat abans que han de ser les mínimes indispensables i, en ocasions, és preferible, si és possible, canviar l’operativa de l’empresa per adequar-la al funcionament del nou programari, abans que entossudir-se en unes modificacions que poden provocar problemes de rendiment i, fins i tot, problemes amb les actualitzacions del programari.
  9. Màxima atenció als usuaris. Una implantació d’ERP pot suposar un xoc pels usuaris, que hauran de canviar de pantalles i, en molts casos, la forma de fer les coses. Per tant, cal aconseguir la màxima col·laboració dels usuaris, havent-los fet participar en els processos de preimplantació (anàlisi de les operacions que s’efectuen i informació que es gestiona i anàlisi dels productes candidats). Una vegada iniciada la implantació, han de rebre la formació i acompanyament adequats.
  10. Dedicació directiva a la implantació. Durant el procés d’implantació, l’empresa ha de destinar al projecte recursos de primer nivell en termes de temps de l’alta direcció. És essencial un gerent de projecte de primera línia directiva, amb capacitat analítica, visió de negoci, resolutiu i amb interlocució en totes les àrees funcionals de l’empresa. És imprescindible la disponibilitat de la direcció general per l’adopció de decisions que li han d’arribar mastegades i, en conseqüència, és molt convenient el suport de recursos externs independents que aportin experiència i suport (els que havíem comentat en el punt 1 del decàleg i que haurien d’acompanyar-nos en tot el procés).

Aquest decàleg està adreçat als dirigents de l’organització en la qual s’ha d’implantar l’ERP. El tècnic informàtic que està llegint aquests materials no acostumarà a ser dirigent de l’organització, però convé que en sigui coneixedor ja que:

  • Pot formar part del departament TIC de l’organització on implantar l’ERP.
  • Pot formar part d’un equip d’implantació de l’ERP.
  • En petites empreses, pot haver esdevingut el cap del departament TIC i pot haver d’erigir-se en el responsable intern de la implantació.

Fixem-nos que els punts del decàleg es poden agrupar en tres fases:

  • Anàlisi
  • Plantejament i disseny
  • Implantació
  • Un cop tenim l’ERP implantat i en funcionament amb total èxit cal passar a una quarta fase:
  • Postimplantació

Les necessitats de les empreses evolucionen constantment i els ERP també ho fan. En conseqüència, a l’organització que ha implantat un ERP li convé anar actualitzant-lo a partir de les actualitzacions que facilita el fabricant. Això normalment s’articula a partir de contractes de suport o manteniment postimplantació amb l’empresa que ha efectuat la implantació.

El contracte de suport o manteniment, de pagament periòdic, pot incorporar:

  • Conjunt d’hores de suport a preu zero o reduït.
  • Per les hores que sobrepassin el conjunt anterior, descompte sobre el preu de venda.
  • Accés als pegats i actualitzacions de l’ERP facilitats pel fabricant.
  • Processos d’instal·lació de pegats i actualitzacions a preus especials.


ERP i PIMES

Fins fa uns anys, els grans fabricants d’ERP dirigien els seus productes a grans empreses i el mercat de les PIME quedava per a fabricants d’aplicacions de gestió (moltes vegades suite) que cobrien les necessitats de l’empresa sense que el seu producte pogués ser catalogat com un ERP. De fet en parlar d’un ERP es tendeix a pensar en un sistema desenvolupat per a la gran empresa i amb un cost excessiu per a la PIME, tant en l’econòmic del producte com en el d’implantació.

Aquesta situació s’ha vist alterada en els darrers anys, en el quals els grans fabricants d’ERP han dirigit la seva mirada cap a les PIME i els ofereixen versions dels seus productes.

CRM i BI

Recordem les definicions de sistemes ERP, sistemes CRM i solucions BI.

  • Els sistemes ERP, com a programari de gestió integrada, integren totes les dades i processos d’una organització en un sistema unificat.
  • Els sistemes CRM donen suport a la gestió de les relacions amb els clients, a la venda i al màrqueting.
  • Les solucions BI són eines destinades a facilitar dades als dirigents empresarials, obtingudes a partir de les dades dels sistemes ERP-CRM, amb l’objectiu de facilitar la presa de decisions.

Segons la definició d’ERP, aquests sistemes integren totes les dades i processos de l’organització i, en conseqüència, han d’incorporar la gestió de les relacions amb els clients (CRM) i podrien incorporar eines d’intel·ligència de negoci. Per tant, una organització amb ERP no s’hauria de plantejar la implantació de CRM i de solucions BI.

La majoria d’ERP actuals incorporen un mòdul de CRM que en alguns casos forma part de la base de l’ERP i en altres és un mòdul optatiu. Llavors, per què existeixen sistemes CRM que es comercialitzen independentment dels ERP? Qui els adquireix? Trobem la resposta en el fet que:

  • Hi ha sistemes CRM que potser faciliten més funcionalitats que el mòdul CRM incorporat per l’ERP i l’organització precisa d’aquestes funcionalitats.
  • Hi ha empreses que en lloc de tenir ERP disposen de diversos programes de gestió empresarial i els convé poder adquirir un CRM.

La implantació d’un CRM independent del programari de gestió comporta tenir dades duplicades en els dos sistemes (clients, ofertes, comandes, vendes, producte…) i, per minimitzar la duplicitat de l’entrada de dades i les incoherències, s’estableixen connexions amb la base de dades de l’ERP o del programari de gestió per tal d’alimentar la base de dades del sistema CRM.

Pel que fa a les solucions BI, els ERP actuals també incorporen eines que permeten obtenir informes per analitzar i que acostumen a formar part de la base de l’ERP. Però per segons quin tipus d’informe o anàlisi a efectuar és possible que el mòdul BI integrat a l’ERP encara no en faciliti l’adequada funcionalitat, tot i que molt probablement els ERP aniran evolucionant en la línia de la solució total. Així doncs, actualment és força usual adquirir una solució BI per obtenir resultats complementaris a la informació que facilita l’ERP.

Hi ha solucions BI que treballen directament amb la base de dades del programari de gestió comercial, però en moltes ocasions s’utilitza un magatzem de dades (data warehouse) on prèviament s’ha bolcat les dades a analitzar, en un format intel·ligent per facilitar les anàlisis previstes. Així, per exemple, per analitzar les vendes efectuades per tipus de producte i tipus de clients en els diferents mesos comparant els darrers tres anys, s’obtindrà uns resultat més ràpids si es disposa dels imports de venda agrupats per tipus de producte, tipus de client i mesos i anys, en lloc d’haver d’efectuar aquestes agrupacions cada vegada que es vol executar l’anàlisi comparativa. Certament, el fet de treballar amb magatzems de dades implica redundància de dades ja que el seu contingut és calculable a partir de les dades existents en la base de dades del programari de gestió comercial, però l’estalvi de procés de dades és tan gran, que està àmpliament justificat.

Per tot això es pot respondre afirmativament a la pregunta que encapçala aquest apartat: els sistemes CRM i les solucions BI són companys de viatge dels ERP.

Funcionalitats dels CRM

L’acrònim CRM s’utilitza indistintament, per a dos conceptes:

  1. CRM com a estratègia de negoci de l’organització focalitzada en el client, consistent en centrar els esforços en el coneixement dels clients, detectant les seves necessitats amb l’objectiu d’augmentar el seu grau de satisfacció, d’incrementar la fidelitat a l’organització i d’incrementar la rendibilitat o beneficis del client a l’organització.
  2. CRM com a sistema informàtic ideat perquè l’organització pugui administrar tots els aspectes vinculats amb la gestió dels seus clients, de manera que un sistema CRM pot incloure de tot, des de tecnologia per recollir dades de les trucades telefòniques de l’àrea de vendes fins a llocs web on els clients tinguin accés als nostres productes (i quedi constància de les visites i del que hi han fet), incorporant-hi tota la informació provinent del circuit de venda del programari de gestió empresarial.

El nostre objectiu és conèixer el CRM com a aplicació informàtica, que ha de permetre assolir l’estratègia CRM adoptada per l’organització. Normalment, en un sistema CRM hi trobem els següents mòduls:

  • Mòdul de clients: permet introduir els clients de l’organització. Si el CRM forma part de l’ERP el mòdul de clients coincideix amb el mòdul de l’ERP i, com a molt, incorpora més camps propis de la gestió del CRM, però no es produeix cap duplicitat de dades. En cas d’un sistema CRM independent, la situació més usual és que l’organització ja disposi d’un programari de gestió empresarial (sigui o no ERP) des d’on s’efectuen les vendes a clients i, en conseqüència, aquest mòdul suposa una duplicitat de dades, necessària per poder executar les funcionalitats que aporta el CRM. En aquestes situacions, per minimitzar la possibilitat d’errors i mantenir al dia els fitxers de clients d’ambdós programaris (gestió comercial i CRM), s’acorda gestionar els clients sempre a través d’un dels dos programaris i s’implementa un traspàs d’informació cap a la base de dades de l’altre programari, que s’hauria d’executar en temps real i, en el pitjor dels casos, automatitzar-ne l’execució a intervals regulars.
  • Mòdul de clients potencials: permet introduir les persones o organitzacions que representen alguna oportunitat de ser futurs clients.
  • Mòdul de contactes: permet gestionar les persones o organitzacions associades a un client (real o potencial) amb les quals l’organització es comunica amb la intenció de generar una oportunitat de negoci amb el client.
  • Mòdul de productes: permet gestionar els articles susceptibles de ser venuts. De la mateixa manera que amb el mòdul de clients, en el cas d’un sistema CRM independent es produeix una duplicitat amb els productes de l’aplicació de gestió empresarial de l’empresa.
  • Mòdul de suport: ha de permetre recollir tots els contactes entre l’organització i els clients (reals o potencials), sigui quin sigui el canal pel qual s’estableixin (telefònic, correu electrònic, fax, visita comercial, estand d’una fira, visita identificada al lloc web…), tot enregistrant els detalls del contacte i les possibles accions pendents d’executar arran del contacte, amb la data, el responsable i el contingut.
  • Mòdul d’informes i gràfics: per ajudar l’organització a obtenir informes personalitzats, per ajudar a prendre decisions oportunes de negoci. Aquest mòdul no deixa de ser una solució BI per al CRM. Els CRM independents aporten, també, els mòduls que faciliten les accions pròpies del programari de gestió comercial i que són necessàries de controlar per poder tenir tota la informació al voltant dels clients.
  • Mòdul d’ofertes.
  • Mòdul de gestió de comandes de venda.
  • Mòdul de gestió d’ordres de lliurament.
  • Mòdul de facturació.

En cas de tenir implantat un sistema de gestió empresarial, de la mateixa manera que amb els clients i els articles, cal alimentar la base de dades del CRM amb la informació bàsica d’ofertes, comandes, enviaments i factures efectuades a través del sistema de gestió empresarial, per tal de disposar en el CRM de tota la informació i poder obtenir informes adequats.

Així doncs, per no veure’ns obligats a tenir duplicitat de dades a l’ERP i al CRM, s’imposa que els ERP incorporin el mòdul de CRM.

Funcionalitats dels sistemes BI

Els sistemes ERP, CRM, HRM (Human Resource Management) són alguns dels innumerables tipus d’aplicacions implantades a les empreses, que es troben, en moltes ocasions, en plataformes diferents. A totes aquestes se sumen els documents impresos, arxius de diverses eines ofimàtiques, etc. cosa que converteix l’organització en un mar d’informació en el qual és difícil de trobar aquella que és determinant a l’hora de prendre decisions per al negoci. A vegades, pitjor que no tenir informació és tenir-ne molta .

La intel·ligència de negoci (BI) s’endinsa en la informació de l’organització amb l’objectiu de generar escenaris, pronòstics i informes que són subministrats als responsables de la presa de decisions.

Una aproximació de les àrees més comunes on s’apliquen les tècniques de la intel·ligència de negoci són:

  • Vendes: anàlisi de vendes, detecció de clients importants, anàlisi de productes i tipus de productes, anàlisi de mercats, pronòstics i projeccions.
  • Màrqueting: segmentació i anàlisi de clients, seguiment dels nous productes.
  • Finances: anàlisi de despeses, rotació de cartera, raons financeres.
  • Fabricació: productivitat de les línies de fabricació, anàlisi de residus, anàlisi de qualitat, rotació d’estoc, parts crítiques.

Per altra banda, en les organitzacions acostuma a existir una jerarquia que determina el tipus d’accions que es realitzen dins d’ella i, en conseqüència, el tipus de decisions que s’han de prendre. Tradicionalment s’han establert tres nivells jeràrquics:

  • Estratègic, en el qual la directiva decideix el camí que ha de seguir l’organització.
  • Tàctic, en el qual la gerència organitza i planifica les diverses àrees de l’empresa conjuntament amb els corresponents caps (màrqueting, vendes, finances, fabricació).
  • Operatiu, en el quals’executen les operacions quotidianes de l’organització (diàries i rutinàries): operacions dels circuits de compravenda i fabricació i operacions comptables i financeres.

Aquests model tradicional de tres nivells s’ha vist ampliat darrerament per l’arribada de les TIC, amb un quart nivell que s’ubica entre el tàctic i l’operatiu, anomenat el nivell del coneixement, en el qual ubiquem tots els professionals que afegeixen valor a l’empresa per mitjà de les seves habilitats en les TIC.

Els diferents nivells, que també podríem anomenar rols, tenen diferents necessitats d’accés a les dades (el director general no té perquè conèixer com s’introdueix en el sistema una oferta a client i en canvi sí que pot necessitar conèixer si s’està assolint els objectius de vendes per a l’exercici actual, mentre que la situació és totalment inversa per a un auxiliar administratiu del departament comercial). Els actors de tots els nivells necessiten informes, però la complexitat d’elaboració és molt diferent (l’auxiliar del departament comercial pot necessitar un simple llistat de les ofertes diàries, mentre que el director general necessita gràfiques que pugui visualitzar des de diferents dimensions). Per tant, es necessiten eines informàtiques per elaborar informes adequats per a tots els nivells i la complexitat de les eines és molt diferent segons el nivell al qual han de servir.

U1 importa1 image 6.png

Figura 1.5 Correspondència entre els nivells de l’empresa i els tipus de sistemes de gestió de la informació

La figura.5 mostra la correspondència entre els nivells jeràrquics d’organització d’una empresa i els tipus de sistemes de gestió de la informació normalment emprats, tenint en compte les necessitats d’informació de cada nivell. El contingut de la figura.5 no s’ha de prendre al peu de la lletra; és a dir, els actors dels nivells estratègic i tàctic poden utilitzar informes facilitats pels sistemes OLTP i els actors del nivell del coneixement poden també utilitzar algun informe proporcionat per les eines BI externes als sistemes OLTP.

La figura 1.5 incorpora conceptes (OLTP, data mining, data warehouse) que hem de reconèixer juntament amb d’altres que estan vinculats al món BI: ETL, OLAP, KPI, data mart, dashboard i cubs multidimensionals.

Una eina BI ha de ser capaç de reunir informació dispersa per tota la companyia i, fins i tot, de diferents fonts, per tal de proporcionar als departaments l’accessibilitat, poder i flexibilitat necessaris per analitzar la informació. La figura.6 mostra tots els components que poden intervenir en una solució BI. La part esquerra de la figura mostra els diversos orígens de dades d’on pot provenir la informació que la solució BI reunirà en el repositori de la solució.

U1 importa1 image 7.png

Figura 1.6 Components d’una solució BI completa

OLTP és l’acrònim anglès de Procés de Transaccions En Línia (Online Transaction Processing) per fer referència als sistemes que faciliten i administren aplicacions transaccionals, com és el cas dels ERP-CRM en els quals contínuament s’efectuen transaccions.

El repositori de la solució BI és el lloc centralitzat on la solució BI emmagatzema les dades recollides dels diversos orígens de dades, principalment de sistemes OLTP. En el repositori d’una solució BI hi podem distingir dos tipus de components: data warehouse(sempre present) i cubs multidimensionals (presents si la solució BI facilita l’anàlisi OLAP).

Un data warehouse (magatzem de dades) és una base de dades destinada a contenir una col·lecció de dades orientada a un determinat àmbit (empresa, organització, matèria…), integrada, no volàtil i variable en el temps, que ha de servir de base per a l’aplicació d’eines analítiques amb l’objectiu d’obtenir informació útil per a la presa de decisions. És a dir:

  • Orientada a un àmbit: les dades contingudes estan organitzades de manera que tots els elements relatius a un mateix esdeveniment del món real queden relacionats.
  • Integrada: conté les dades de tots els orígens de dades possibles, de forma consistent.
  • No volàtil: la informació introduïda no es modifica ni elimina, és informació de només lectura que es manté per a futures consultes.
  • Variable en el temps: els canvis produïts en les dades al llarg del temps hi queden registrats per tal que els informes puguin reflectir les variacions.

Un dels principal problemes a l’hora d’implementar un data warehouse, radica en què les dades a integrar, en provenir d’orígens diversos, presenten inconsistències en format i codificació i això implica la necessitat de dissenyar un procés de filtrat, reestructuració de les dades i eliminació d’inconsistències abans de ser emmagatzemades en el data warehouse. Aquest procés és conegut com a ETL, acrònim de Extract, Transform and Load.

La taula 1.2 mostra les principals diferències entre les bases de dades dels sistemes OLTP, dedicades a les operacions del dia a dia, i un data warehouse, dedicat a concentrar informació completament orientada a l’anàlisi. Taula Comparació entre les BD dels sistemes OLTP i els data warehouse


BD de sistemes OLTP Data warehouse
Dades operacionals Dades del negoci rellevants per informació
Orientada a les aplicacions Orientat a l’analista
Dades actuals Dades actuals + dades històriques
Dades al detall Dades resumides amb cert detall
Canvia constantment Estable


El data warehouse pot estar organitzat en data marts. Un data mart (aparador de dades) és un subconjunt de dades del data warehouse, corresponent a una unitat de negoci (àrea) de l’organització. Té l’objectiu de solucionar la problemàtica d’anàlisi de la corresponent àrea.

Un data warehouse es pot considerar com la col·lecció de data marts implementats en les diferents àrees de negoci de l’organització.

Les solucions BI aporten eines analítiques i la potència d’una solució BI es mesura a partir del nombre d’eines analítiques que facilita i de la potència de cadascuna d’elles.

Avui en diales eines analítiques es tipifiquen en: query&reporting, data mining, KPIi anàlisi OLAP.

Les eines query&reporting (consultes i informes) són les tradicionals eines que permeten dissenyar i executar consultes sobre una base de dades i formatar el resultat en informes. La figura.6 mostra que aquestes eines s’apliquen sobre les bases de dades del sistemes OLTP i sobre el data warehouse i data marts.

La majoria de sistemes OLTP (ERP, CRP…) faciliten eines query&reporting de fàcil aprenentatge que un usuari avantatjat pot utilitzar per dissenyar els informes que necessita i que no estan predefinits en el sistema.

Les bases de dades ofimàtiques s’utilitzen en moltes ocasions com a eines query&reporting dels sistemes OLTP i data warehouse, a través de la connexió ODBC amb les BD del sistema OLTP o data warehouse.

Les eines data mining (mineria de dades) són eines d’alt nivell que sobrepassen l’objectiu d’aquest material. A títol informatiu cal saber que la mineria de dades consisteix en l’extracció no trivial d’informació que resideix de manera implícita en les dades, que era prèviament desconeguda i que pot resultar útil per algun procés. En altres paraules, la mineria de dades prepara, sondeja i explora les dades per obtenir informació oculta en elles.

OLAP és l’acrònim anglès de Procés Analític en Línia (On Line Analytical Processing) per fer referència als sistemes que emmagatzemen grans quantitats de dades resumides obtingudes a partir de sistemes OLTP, amb l’objectiu d’efectuar-ne consultes.

El concepte OLAP va molt lligat al concepte data warehouse i en ocasions es confonen. La diferència radica en què data warehouse és un terme que s’utilitza per fer referència a les dades i OLAP és un concepte que s’utilitza per fer referència a les eines disponibles per avaluar i analitzar les dades dels data warehouse.

En parlar d’anàlisi OLAP apareixen els cubs multidimensionals o cubs OLAP o hipercubs. Un cub multidimensional és una representació matricial (N dimensions) de les dades planes representades via files i columnes en una taula relacional, utilitzat en l’anàlisi OLAP.



Exemple simplificat de construcció de data warehouse i hipercub

La base de dades d’un ERP (suposem BD relacional) segurament té una taula on s’enregistren les vendes que s’efectuen. Suposem el disseny següent:VENDA(#Client, #Producte, #Data, Quantitat, PreuUnitari)

ON {Client} REFERENCIA CLIENT
I {Producte} REFERENCIA PRODUCTE

Els dissenyadors del data warehouse han decidit que a nivell d’anàlisi no interessa mantenir el client, ni el producte ni la data però sí que es necessita incorporar el tipus de client, la família de producte i el mes i any en què s’ha efectuat les vendes. Per tant, en el data warehouse s’ha dissenyat la taula següent, que agrupa les quantitats i la mitjana dels preus de venda:

VENDA_DW(#TipCli, #FamPro, #MesAny, SumQuantitat, AVGPreu)


El procés ETL que emplena la taula VENDA_DW es preocupa de cercar totes les vendes del període que correspongui, agrupant-les per tipus de client, família de producte i mes o any, tot sumant les quantitats de producte venudes i calculant la mitjana dels preus aplicats.

Amb aquest disseny, dins el data warehouse s’ha perdut la informació de detall de client, producte i data de venda. És a dir, s’ha disminuït la granularitat i, en conseqüència, l’anàlisi basada en el data warehouse podrà donar resultats a nivell de tipus de producte, tipus de clients i intervals mensuals, però no pas a nivell de client, de producte i de data de venda. Si en el data warehouse s’hagués decidit emmagatzemar les dades en una estructura similar a la de la taula VENDA del nostre ERP, l’eina d’anàlisi tindria majors possibilitats analítiques, ja que podria analitzar les dades a nivell de detall i també als nivells del resum que facilita VENDA_DW però per fer això és necessari més espai en el data warehouse.

En terminologia de BI, la taula VENDA és una taula de fets (enregistra els fets que s’han produït) i la taula VENDA_DW és una taula agregada de fets. Les anàlisis a nivell resum s’executaran més ràpidament si disposem en el data warehouse de taules agregades de fets adequades al resum que cal analitzar. No és gens senzill decidir quines dades s’emmagatzemen en el data warehouse i amb quin nivell de granularitat.

Les dades de la taula VENDA_DW ens permeten construir diversos cubs muldimensionals, en els quals els atributs per analitzar es representen en els diversos eixos (dimensions) del cub.

Així, si volem analitzar la quantitat de vendes per tipus de producte, tipus de client i mesos, podem construir el cub tridimensional de la figura.7. Observem que en el punt v hi haurà el valor corresponent a la quantitat de venda del tipus de producte tp efectuada per clients del tipus tc en el mes m.

És molt comú que la informació del data warehouse s’estructuri en cubs multimensionals, ja que aquests preparen la informació per respondre a consultes dinàmiques amb un bon rendiment (temps de resposta). Els cubs multidimensionals no són, però, les úniques estructures de dades que utilitzen els data warehouse.

Per tal de facilitar el disseny de consultes OLAP, a causa que el llenguatge SQL obligava a escriure consultes complexes, es va crear el llenguatge MDX (MultiDimensional Expressions) que està pensat específicament per a efectuar consultes sobre cubs OLAP i, per tant, les consultes són molt més simples que les corresponents en el llenguatge SQL. El llenguatge MDX ha estat acollit per la majoria de proveïdors d’eines OLAP.

Per finalitzar amb la percepció dels conceptes més utilitzats al voltant de les solucions BI, apareguts tots ells en la figura.6, ens manca presentar els dashboards i els KPI.

Figura 1.7 Exemple de cub OLAP tridimensional

U1 importa1 image 8.png

KPI és l’acrònim anglès d’Indicadors Claus d’Acompliment (Key Performance Indicators) per fer referència a mètriques utilitzades per quantificar els objectius que reflecteixen el rendiment d’una organització i que generalment es recullen en el seu pla estratègic.

Els responsables de l’organització tenen per dogma que “no es pot millorar allò que no es pot mesurar”. En conseqüència, l’organització defineix el conjunt de KPI importants per la seva evolució i per fer-ne un correcte seguiment es fa necessari disposar de quadres de comandament o dashboards.

Un dashboard és un tipus d’interfície interactiva d’usuari, dissenyada per proporcionar a l’usuari informació específica relativa a l’estat de l’empresa, representada normalment a través d’indicadors clau d’acompliment (KPI) i enllaços a informes rellevants. Existeixen senyals visuals, gràfics i controls de procés que centren l’atenció de l’usuari en les tendències, canvis i excepcions importants.

Hem d’imaginar un dashboard com un gran tauler de l’organització, on hi ha indicadors (com el tauler d’un vehicle) que mostren la realitat de les diferents àrees de negoci. Imaginem que quan un valor d’un indicador baixa per sota d’un límit normal, s’encén una llum d’alerta que indica que cal posar-hi atenció i, si s’excedeix d’un valor tolerable, no només s’encén la llum sinó que a més ho indica mitjançant un senyal auditiu.

Enllaços

Material adaptat del material de l'IOC [1]